Motivació dissabte

Dissabte 20 d'abril de 2013

Aquesta nova entrada, és la motivació que ens va portar dissabte passat la Maria, escrita per ella. Aquí us la deixem per a que hi penseu!!

Mostra’t al món

En aquesta vida, quan caus a terra t’has de saber aixecar i seguir endavant. Les pedres que et pots trobar al llarg del camí són infinites. Si deixes que la gent et trepitgi, perdó, no hi ha un “si..”, simplement no es pot consentir. L’única persona amb qui pots confiar plenament no és altra que amb la qui conviuràs la resta de la teva vida, és a dir, tu. No esperis que ningú comenci a estimar-te, quan ni tu tens aquesta capacitat.

Fes de tu, una persona amb la qual es valori per dins, dins el cor. Ja que la bellesa exterior no durarà per sempre i, en canvi, la bellesa interior si. Per això és important que la cuidis bé. La majoria de nosaltres excavem molt poc com per descobrir la gran mina de tresors que amaga cadascú, i per tant, ens quedem amb la superfície de la terra i quan dic superfície, em refereixo naturalment, als prejudicis. És una pena, perquè si ens esforcéssim una mica més podríem aconseguir treure el millor de tots nosaltres i fer-nos rics per dins, que és el que de veritat dóna la FELICITAT que busquem.

Moments d’impotència, de ràbia, de desconsol, de soledat... són les causes per les quals moltes persones han tirat la tovallola sense haver-ho intentat. Són també, els provocadors de llàgrimes, unes llàgrimes que s’aferren a la por, una por que va degenerant i degradant les nostres dèbils ànimes pop a poc.

Et puc assegurar, lector del meu text, que hi ha més motius de somriure-li a la vida, de les que plores per fugir-ne d’ella o de la soledat que t’ha ofert ella mateixa. Després de una gran tempesta sempre surt el sol, diuen, i tenen tota la raó. Ser feliç no és fàcil, però tampoc és impossible i tot allò que requereix un esforç, val la pena. Estimat, ja que no hi ha cosa més important que la felicitat de un mateix. Desitjo que tots aquells temors que la gent té ben guardats al seu interior i que els va podrint mica en mica, els deixin anar d’una vegada. Perquè si no ho fan, viuran sempre dins una carcassa rovellada que els mantindrà com a esclaus. Amb aquesta redacció m’agradaria fer reflexionar aquelles persones que constantment lluiten dins seu i acaben baldats i sense guanyador. I finalment donar unes quantes eines per tal de poder trencar aquesta gran carcassa que els impedeix viure al 100% les meravelles que aquest món ens

aporta dia a dia.

Maria Casas